L’heroi espacial als còmics té nom propi, Flash Gordon. Ni els que el precediren ni els que arribaren després obtingueren mai la popularitat i el reconeixement que va aconseguir aquell jugador de polo reconvertit en salvador de la Terra i, a partir dels anys cinquanta, en una mena de policia galàctic que va vore com les seues aventures s’impregnaven —com en tants altres casos— de les tensions ideològiques de la Guerra Freda. El 1936, només dos anys després de la publicació de la seua primera aventura en paper, Hollywood rodà un serial de tretze capítols en els quals traslladava al cel·luloide les aventures del protagonista amb una fidelitat poques vegades vista, tot el contrari de la versió que el 1980 Dino de Laurentiis estrenà tot intentant crear una nova saga que plantara cara a La Guerra de les Galàxies, que per eixes mateixes dates presentava la seua entrega més valorada, «L’imperi contraataca». Vistes amb la distància que donen els anys, el serial del 1936 és un intent més que lloable de rodar ciència-ficció amb els mitjans de l’època, que no eren pocs, mentre que el llargmetratge de 1980 és una rara avis dins del seu context històric i una demostració impagable que de vegades ni un bon guionista, ni un bon director, ni un productor d’èxit, ni uns actors consagrats, ni una banda sonora potent, són garantia d’èxit comercial.