Her (Spike Jonze, 2013)
El solucionisme és una malaltia infantil del món actual que confia a la ciència i la seua derivada tecnològica el remei a tota classe de problemes. La utopia solucionista augura un futur lliure de preocupacions en què podrem delegar tranquil·lament la nostra intel·ligència perquè els artefactes tecnològics prendran les decisions oportunes per nosaltres, sempre ajustades als nostres paràmetres i a les nostres necessitats concretes. Amb puntualitat periòdica, els mitjans de comunicació es fan ressò de la bona nova cientifista: prompte un dispositiu nanotecnològic, circulant pel torrent sanguini, monitoritzarà constantment el nostre estat de salut per a alertar de qualsevol alteració preocupant; està prop el moment en què podrem (re)producir artificialment els nostres propis òrgans, evitant així els inconvenients immunològics de trasplantaments aliens; i de segur que d’ací a trenta anys —o cinquanta o seixanta com a molt— la ciència aconseguirà véncer la mort, i, davant de la previsible acumulació de matèria humana en la superfície terrestre, no tardarem a colonitzar altres planetes on viurem en un estat de beatitud còsmica permanent.
Ja posats a imaginar el pervindre, ¿per què no pensar que també la tecnologia podria ajudar-nos a pal·liar les nostres necessitats emocionals i no únicament resoldre els nostres desperfectes biològics? Potser la soledat, el desengany o el desemparament sentimental també tindran una solució tècnica fàcil. Aquesta és precisament la tesi de la pel·lícula de Spike Jonze, responsable de nombrosos productes cinematogràfics excèntrics —va ser el director de Cómo ser John Malkovich (1999)— especialitzat en vídeos musicals. En aquest Los Angeles futur on es localitza l’acció ja s’ha produït, de fet, una certa delegació de la intel·ligència emocional: el protagonista es dedica professionalment a escriure commovedores cartes en nom d’altres. Solitari, sensible i últimament deprimit per una ruptura sentimental, compra un sistema operatiu de mòbil que posseeix intel·ligència artificial i decideix que la interfície tinga veu femenina. Li posa nom —Samantha— i a poc a poc inicia amb ella una inopinada relació sentimental que sembla perfecta. Fins que descobreix que l’amor és (molt) més complicat que un algoritme.
Spike Jonze, EE.UU., 2013, VOSE, 126’, +12
Dimecres 11 de juliol a les 22h
Accés lliure i gratuït
Terrassa i jardí del MuVIM
El concernisme guarda una relació simètricament inversa amb el solucionisme. On aquest veu solucions defi nitives, aquell augura problemàtiques noves. Amb un nom derivat de l’anglés (to concern about signifi ca preocupar-se per alguna cosa), el concernisme és un nou corrent filosòfic i artístic que imagina futurs possibles i no molt llunyans exagerant simplement algun aspecte de la nostra vida actual. L’experiment mental permet comprovar com un xicotet canvi de paradigma — una nova aplicació de mòbil, per exemple— pot modificar la nostra forma de veure i de viure la vida, fugint sempre del catastrofisme apocalíptic i la sanció moralitzadora de la ciència-ficció tradicional. Un producte típicament concernista, per exemple, és la reeixida sèrie de televisió Black Mirror.
Un guió sorprenent que ens va convencent a poc a poc que val la pena suspendre la nostra incredulitat inicial i deixar-nos portar a territoris cinematogràficament i emocionalment desconeguts, gràcies, a més, a una sorprenent interpretació de Joaquin Phoenix.
La veu de Scarlett Johansson, que dóna vida al sistema operatiu del qual s’enamora el protagonista i que ací podrem escoltar en la versió original, no doblada.
