Pel llargmetratge deambulen homes i dones que vivien situacions diferents. És evident que el film té molt de retrat generacional —si bé la seua tesi podria ser perfectament atemporal— i que el masculí és el flanc sobre el qual el director descarrega la major part de la seua artilleria crítica: aquest gran mascle americà —s’ha d’entendre: occidental— segur de si mateix i de les seues capacitats intel·lectuals, que no té cap inconvenient a fer compatible el compromís matrimonial amb l’excursionisme sexual periòdic. Les dones de la pel·lícula, en canvi, s’esforcen per desembarassar-se de la ruta marcada i busquen un itinerari emocional propi. Un camí personal en què la satisfacció del desig ocupa un lloc cada vegada més important. Amb aquest precedent de «Las invasiones bárbaras», el director va construir tot un clàssic del cinema independent que resisteix excel·lentment el pas del temps.