Amb la publicació de Sistema (1785) i Teoria de la Terra (1788), el naturalista i químic escocés James Hutton va posar en relleu el paper fonamental que jugava el factor temps en geologia: la Terra s’hauria format lentament al llarg d’extensos períodes de temps a partir de les mateixes forces físiques que hui continuen regint els fenòmens geològics. Entre aquestes forces destaca l’erosió, un agent de canvi especialment peresós però pertinaç. La hipòtesi va atraure protestes enèrgiques perquè acabava amb la idea peregrina, basada en suposats càlculs bíblics, que el nostre planeta a penes tenia uns quants milers d’anys d’antiguitat. Però la idea tenia altres derivades no menys inquietants: suggeria que tot estava subjecte a una degradació tan gradual com imperceptible, que res no roman inalterable. No debades, Marguerite Yourcenar va anomenar el temps «aquest gran escultor».

Si això era cert en el món inorgànic de roques i minerals, també ho seria en el dels éssers vius i, especialment, en assumptes tan humans com l’amor. Aquesta pel·lícula de Sidney Pollack és una anàlisi exemplar dels efectes que el temps produeix en una relació sentimental, que naix inopinadament entre la políticament compromesa Katie Morosky i el carismàtic, però individualista, Hubbell Gardiner. Ella vol canviar el món i ell, sobretot, gaudir-ne. I, malgrat aquestes diferències de caràcter tan aparentment irreconciliables, es casen i fins i tot esperen una filla. Però el temps —les circumstàncies històriques que els toca viure— és implacable i posarà en evidència que, moltes vegades, l’amor no és suficient perquè dues persones puguen estar —o continuar— juntes.