Després d'haver conclòs en el mes de novembre l'exposició a la Sala Parpalló, encara podem continuar gaudint de la mostra d'Olga Sinclair de forma virtual:

Parlar de la pintura d’Olga Sinclair és parlar de la seua vida. Des de ben menuda, son pare, Alfredo Sinclair, no la obsequià amb nines sinò amb pinzells i un milió de colors.

Olga neix i creix a un món creatiu: el taller de pintura de son pare. Respira l’olor dels olis, de la goma dammar, de la trementina y dels  verníssos; i ahí descobrirà el seu primer amor, eixe amor que mai s’oblida, eixa passió a la qual ha estat fidel de per vida: la pintura.

L’artista ens explica les converses que mantenia amb son pare sobre els grans mestres de la pintura i que més tard marcaren la seua obra. Pablo Picasso, Juan Gris, Giorgio Morandi, Diego Velázquez o Francis Bacon, eren analitzats per tots dos per esbrinar-ne les seues tècniques pictòriques, les seues composicions i la seua llum.

En els seus inicis com artista, como tots els grans pintors, executa obres acadèmiques i formals. Més tard, aconsellada per son pare, experimenta i trenca amb esquemes preconcebuts; ell l’anima a trobar un camí propi superant totes les dificultats tècniques com artista, com a dona artista a un món fonamentalment masculí.

La seua formació començà al seu estimat Panamá; a poc a poc, però, ella sap que eixe món la limita i necessita ampliar l’horitzó, conéixer altres costums, altres tècniques i altres llenguatges expressius. A més, ella vol i necessita educar la mirada i conéixer la pintura occidental a fons.

En eixe temps, les reproduccions fotogràfiques són la única documentació visual amb una qualitat de resolució molt per davall de l’actual.

En 1976 estudia a Madrid i gaudeix amb la contemplació de les obres dels grans mestres de la pintura espanyola. Es menja pels ulls el Museo del Prado el qual visita amb molta frequència. Els clarobscurs de Goya, les pinzellades de Velázquez, de Brueghel o de Tiziano, les formes de compondre i les seues paletes de color; tot s’ho mira amb passió l’Olga Sinclair per apropiar-se de la seua essència.
Segueix els estudis a Londres on coneix l’obra de Francis Bacon, al qual admira profondament i queda impressionada pels traços lliures i violents de l’artista. Olga explica que haver conegut Bacon la marcarà per sempre i tindrà un gran impacte en la seua técnica.

Viu a Holanda durant curts periodes de temps i té l’oportunitat d’adelitar-se  amb els intimistes pintors flamencs: Vermeer, Durero i Rembrandt. També és un impacte estètic: el refinament burgés i la tècnica depurada mostren a Sinclair una concepció joiosa i intimista de la composició i del color.
 

Els quadres que presenta en aquesta exposició poseeixen capes superposades  de textures i colors; històries interminables que es repeteixen, ens adverteixen, ens commouen; sempre en moviment, sempre canviant.

Olga és una artista líquida que està sempre innovant; no li importa desfer-se d’una fòrmula segura, d’una comercialització fácil. Ella flueix, s’arrisca, no ens dóna respostes ni predica veritats absolutes ni ens ofereix una guia. Olga ens dóna plena llibertat per formular les nostres pròpies interpretacions.

D’altra banda, la seua gran tècnica acadèmica fa d’ella una artista rigorosa que està en permanent evolució, que se re-inventa sense por ni temor.

Ha acumulat una gran memòria visual (els països on ha viscut tan diferents entre ells: Panamá, Bolívia, Holanda, Espanya o Indonèsia) i eixa memòria està en la seua producció i estimularà la creació de versions enigmàtiques d’assumptes qüotidians que ella embolica amb hiperbòliques espirals de color i pinzellades dures i violentes com les de Bacon, en un remolí de passió.

En aquesta exposició, els seus quadres están embolcats amb un environament poètic de textures i pinzellades gestuals pròpies del llenguatge de l’abstracció.

La força de la seua pinzellada, amb aparença delicada encara que determinant i ferotge, ens mostra una dona que ha hagut de reconstruir-se una i altra vegada en aquest món líquid i difícil que sempre aconsegueix de  reconquerir.

En tot el que fa, la llum i el moviment són els elements fonamentals. Els colors, pristins, nets i enlluernadors semblen brollar  com l’aigua i vessen del quadre de forma encisadora. El moviment entres els clarobscurs i les espirals impossibles ens transmet la sensació d’expandir-se més enllà  dels límits físics del llenç.

Acadèmia i llibertat expositiva, aparentement contradictòries, s’uneixen en composicions equilibrades. Els assumptes íntims s’hi entrellacen amb qüestions universals. El seu posicionament actual front a la vida i a aquest futur incert i desconegut és el que Olga Sinclair exposa al MuVIM i ens ho explica com ella sap fer-ho: amb els seus quadres, els seus dibuixos i la seua alegria de viure.

Alfia Leiva del Valle