María i Susana passen l’estiu en un campament catòlic, com han fet des que eren menudes. No obstant això ara, ja adolescents, estan més interessades en el reggaeton i l’electro latino que en xarrades de monges. Però María comença a tindre visions estranyes i desassossegades en què se li apareix un home major que, segons sembla indicar tot, és el mateix Déu. Un Déu que canta i balla. Encara que en una de les parets del campament una frase indica que «Felicitat comença per fe», María se sent més desconcertada que feliç per tot el que li està passant, igual que ho està Susana amb el comportament tan estrany de la seua amiga, que ja no té interés a escapar-se’n de nit amb ella per a ballar, beure i conéixer xics. I és que aquest Déu és una mica especial: defuig la litúrgia habitual i prefereix comunicar-se amb cançons de Whitney Houston

Al cap i a la fi, com diuen les monges, «Déu és amor» i aquestes cançons parlen, encara que siga de manera punyent, precisament d’amor. Però aquestes aparicions reiterades vingudes del més-enllà no sols acabaran canviant la vida de María, sinó també la de l’amiga i, fins i tot la de les monges que s’ocupen d’aquestes. Perquè, al final, tot encaixarà en aquest al·legat vitalista en favor del respecte a les maneres molt distintes en què la gent decideix viure les seues relacions. Tant les més transcendents i espirituals com les estrictament mundanes i carnals.

Accés lliure, però seients limitats.