Durant la segona meitat del segle XIX es produïren notables avanços en el llenguatge de compositors com Liszt, Berlioz o Wagner, les obres dels quals tingueren un extraordinari impacte en la generació posterior de Debussy, Mahler o Strauss. És en este context on emergeix la figura d'Alexander Scriabin (Moscou, 1872-1915). Com un visionari, la seua música —deutora de Chopin— abandonà la tradició romàntica tardana i s’endinsà en el modernisme de principis del segle XX. On millor es visualitza l'estil de Scriabin és a les seues obres per a piano. Els 90 preludis de Scriabin exemplifiquen la sorprenent evolució de la seua música, filosofia i personalitat.

Aleksandr Scriabin (1872-1915) 

Són joies microscòpiques que giren entorn d'un únic pensament musical, transformat i variat en tot just uns compassos. Beliáyev, amic i influent editor i empresari musical, li demanà que componguera dues sèries de 24 preludis, inspirades probablement en els 24 preludis op. 28 de Chopin. Scriabin en va completar 47. Es publicaren els primers 24 com els preludis op. 11, que s'escoltaran en este concert, i els 23 restants es van reunir en subsegüents edicions separades. L'ordre ací presentat no coincideix amb el cronològic, sinó que segueix el cercle ascendent de cinquenes de les tonalitats majors i els seus relatius menors, similar al de l'op. 28 de Chopin, i de la manera en què van ser publicats.

Frédéric Chopin (1810-1849)

Després de renunciar al seu lloc de professor en el Conservatori de Moscou, Scriabin va iniciar un dels períodes compositius més fructífers de la seua vida, on s'emmarquen els preludis op. 31 i  37. A primeries del XX, la situació personal de Scriabin es complicà. Durant este temps de transició personal i artística, va cercar nous recursos harmònics, tímbrics i rítmics que s'evidenciaran en les obres compostes en els següents anys. Filosofia i religió havien sigut des de sempre una part significativa de la vida intel·lectual de Scriabin, inspirat pel panteisme, el subjectivisme, la teoria del Superhome de Nietzsche (Übermensch), la teosofia o el misticisme.

En els últims anys de vida es van accentuar les seues tendències megalòmanes i les seues composicions, que s'havien allunyat totalment de la tonalitat convencional, van evolucionar cap a l'ambigüitat i l’atonalitat. El preludi op. 59 és el primer que manca d'armadura i s'allunya de tot el que poguera semblar-se a una conclusió tonal. Els preludis op. 74, últim conjunt de peces escrites per Scriabin, representen l'evolució cap a un llenguatge harmònic més abstracte i místic. Són peces que ofereixen una experiència sonora que transcendeix les convencions del seu temps.

.