El 1924, el bioquímic rus Alexander Oparin va formular una teoria sobre l’origen de la vida en el nostre planeta segons la qual la vida seria el resultat d’una evolució química a partir de molècules primitives basades en el carboni. La cosa no passaria de ser un mite més sobre els orígens de la vida —científic, en aquest cas— si no fos perquè trenta anys més tard, el 1953, el nord-americà Stanley Miller va demostrar experimentalment la teoria simulant en un recipient de vidre les suposades condicions de la Terra primitiva —aigua, metà, amoníac i hidrogen— i exposant-lo a nombroses descàrregues elèctriques que imitaven els llamps elèctrics de les tempestes atmosfèriques: una setmana després, en aqueix brou primitiu fet de substàncies abiòtiques s’havien format aminoàcids i altres molècules orgàniques.
Cap al 1990, José Antonio Orts va arribar a la conclusió —com diu Vicente Jarque, comissari d’aquesta mostra— que l’origen de l’obra d’art vindria a ser una «idea» i que el producte final hauria de consistir en l’articulació formal més adequada d’aqueixa idea seminal i primigènia. La mostra que ara presenta el MuVIM és una selecció històrica d’alguns d’aqueixos llamps creatius que, a la manera de les descàrregues elèctriques en la sopa primitiva de l’experiment de Miller, han donat vida a algunes fites en l’obra de l’artista nascut a Meliana el 1955.
Escultures de música i llum
Orts és artista plàstic i compositor i les seues obres escultòriques beuen d’ambdues fonts. El seu treball escapa a qualsevol intent de reducció simplista, entre altres raons perquè en la seua obra tot és elusiu i, sobretot, dicotòmic. A les seues escultures trobem, d’una banda, el material exposat de forma minimalista en la seua simplicitat més nua i extrema: circuits electrònics, columnes de PVC, filferros galvanitzats, motors, cèl·lules fotoconductores apareixen sempre despullats de qualsevol contenidor o embolcall embellidor. I si bé es podria dir que tota aqueixa part material forma part de l’escultura, erraríem si diguérem que són l’escultura, perquè en realitat l’obra no es completa fins que no intervé l’espectador. Tampoc, però, amb això s’esgotaria la qüestió, perquè cada espectador interactua amb l’obra d’una manera personal i intransferible fent així possible que apareguen moltes escultures de música i llum a partir d’una única infraestructura material.
Val a dir, doncs, que tota l’obra d’Orts sembla situar-se en una disjuntiva en la qual es bifurquen diferents parelles conceptuals que naixen del contrast entre l’estructura estàtica de la instal·lació i l’obra dinàmica que apareix en cada interacció amb l’espectador: la permanència i el canvi, l’efímer i allò estable, l’absència i la presència, la divergència entre la matèria dels components electrònics i les formes etèries i evanescents de la llum i el so.
L’espectador creador
Es pot ben dir, per tant, que en l’obra d’Orts el paper de l’espectador no es limita a la mera contemplació d’una escultura que li és mostrada de forma completa, definida i definitiva. Ben al contrari, el visitant de l’exposició també participarà en la creació de l’obra d’art, gràcies per exemple a cèl·lules sensibles a l’estela de vent dels seus moviments.
L’exposició que alberga el MuVIM mostra una acurada selecció de 12 de les obres més significatives en la trajectòria creativa de l’artista de Meliana. Hi ha una petita mostra de joguets infantils que va dissenyar a principis dels anys huitanta i amb els quals va guanyar diversos premis al concurs d’inventiva de la Fira Internacional del Joguet. Però també hi ha el primer circuit sonor fotosensible que va crear, el 1971, o Hidrofania 7, que ja va formar part de l’exposició que el MuVIM li va dedicar ja fa uns anys i que va viatjar a la Real Academia de España en Roma el 2015.
