En «Jo sóc. Memòria de les rapades», les artistes bessones Mónica i Gema del Rey Jordà (València, 1982), components d’Art al Quadrat, presenten un dels seus projectes més madurs. En ell, uneixen les distintes línies de treball que les caracteritzen: la reflexió sobre la intimitat en la qual la idea de doble està molt present, l’anàlisi de les imatges com a portadores d’ideologia i la recerca de justícia social.

L'exposició homenatja les dones represaliades pel franquisme per les seues idees polítiques o les seues actituds liberals

El projecte homenatja «les rapades», dones que van ser represaliades pel franquisme per les seues idees polítiques o per les seues actituds liberals. La despossessió del cabell era només una de les moltes vexacions patides. Una vegada detingudes, les obligaven a beure oli de ricí per a provocar-los diarrees i passejar-les pels carrers, mentres el poble les insultava i les apedregava. S’utilitzava els mateixos veïns per a maltractar-les, creant un ritual d’humiliació col·lectiva, a l’estil de l’inquisitorial, que prevenia les futures rebel·lions.

Resta de la trena tallada a Mariana Torres Esquer en les mans del seu nét, 2017 

No obstant això, l’exposició no persegueix d’aturar-se en un fet històric passat i recrear el dolor d’aquestes històries, que d’altra banda cal conéixer i difondre, sinó curar-lo des del present, generant un corrent col·lectiu d’energia que rescate la força i el valor de «les rapades», perquè elles ens servisquen d’exemple en la lluita contra la violència que patim les dones, encara hui, a tot el món.

Mónica i Gema van demanar a la població que donaren flocs de cabell, que simbòlicament recomponien la cabellera col·lectiva destruïda, i proposaven una restitució curativa

El projecte resultant ha sigut precedit d’una profunda investigació de les fonts bibliogràfiques i per una emotiva recopilació de testimonis per part de Mónica i Gema. El moment àlgid en què teoria i pràctica es van fondre va ser la realització de l’acció que les artistes van dur a terme a Sagunt el dia 5 de novembre de 2017, convocant la població a un ritual col·lectiu. Les germanes es van rapar el cabell l’una a l’altra i van fer el paseíllo al qual se sotmetia les rapades, adoptant una posició quasi de mèdiums, encarnant en els seus cossos la memòria i la dignitat d’aquelles dones. A més, van demanar a la població que donaren flocs de cabell, que simbòlicament recomponien la cabellera col·lectiva destruïda, i proposaven una restitució curativa. Amb totes aquestes donacions s’ha concebut una de les peces més impactants de la mostra: la quilomètrica columna de cabell que penja des de la balconada del pis de dalt del museu i rep el visitant a l’entrada. Aquest símbol d’unió, d’exorcisme d’aquells rituals de violència col·lectiva, té el seu espill en la joia de la mostra: la trena original d’una d’aquestes dones valeroses: Mariana Torres Esquer. La relíquia va ser guardada primerament pel seu fill i, després, pel seu nét, i ha sigut amablement cedida per a l’ocasió.

Tota la instal·lació recrea una ambientació càlida i acollidora que permet al visitant accedir des de la calma a aquests trossos de vida. Els objectes, les fotografies, les narracions, els testimonis… són talismans capaços de revertir la història i curar-nos personalment i col·lectivament.

Acostumades a desdoblar-se en tot el que toquen, Mónica i Gema aconsegueixen reconstruir els bocins d’aquest espill trencat i que tots ens hi puguem mirar.

Susana Blas
Comissària