Ni flors ni llets

Dicíficl decisió. 2004. Mavi Escamilla

Un dels diàlegs fonamentals de Norma en Sunset Boulevard remata: “Jo sóc una gran actriu. Són les pel·lícules les que s’han fet petites”. Ho diu en anglès, clar.

Si estiguera de bones, perquè ella és molt antipàtica, miraria condescendent i amb mala llet la jove de la pantalla, com com dient-li:

—Aprofita el temps, nena, perquè els canvis de moda són devastadors. Aprofita el moment i agafa defenses per a quan les coses siguen diferents i caigues al pou.

Norma descendeix com una Star per l’escalinata de la seua mansió. Ha despatxat els cavallers mentre s’empolvora davant  l’espill.

—Càmeres. Acció!

*

Llicenciada en Belles Arts als vuitanta, la ingovernable Mavi Escamilla ja va començar pintant de veritat i amb valor davant el vell riure de la calavera que beu de l’elixir. Els seus quadres són de carn i sang espessa, humors i amors vertaders com punys que colpegen la taula.

—Quina és l’escena? On estic?

—Aquesta és l’escala del palau, Madame.

L’autora d’aquesta “Difícil decisió” pinta des de la llibertat diegètica, sense gest, remuntant el corrent profund sense abocaments i a la mercè del desig taronja i negre. Pinta contra tot reducte i sense adalils, tot perseverant sobre la recurrència, captivada per les imatges que fa seues.

El seu cuir no la relleva de jugar en primera divisió mixta. Al final, tots els homes es llancen als peus de la trama, com en les millors pel·lícules, i ella faria qualsevol cosa per divertir-se. La contraporta del seu castell revela una advertència entre serpentins de colors: Alta tensió: Perill de vida. La mateixa que deixa l’armadura a la vista. Al seu balcó, sobre l’avinguda, es reguen amb la pluja els pensaments.

Fixe’s vostè que en aquesta pel·lícula il.lustrada es poden veure tots els costats de la pantalla. L’origen és la imatge central en blanc i negre. Li preguem que ens diga si l’obra a contrallum a la seua dreta és documental, de ficció o d’animació; cinema de terror, thriller psicològic o comèdia desmarxada, per no dir-ne western. Per a respondre, potser no haja d’oblidar els criteris objectius del triomfador poderós. Una qüestió de formes. A debat: un estipulació, la circumstància, la categoria, el caràcter, l’índole i el teu geni. La qualitat en un quadre càlid.

Amb les  nues veritats no hi ha diferència entre les distintes paraules que es fan servir per a expressar  la mateixa. Hi ha qui contempla el món com si una realitat excloguera una altra, com si qualsevol cosa que no fora la seua veritat haguera de ser falsa. I qui aposte a perdre, guanya.

—Coses terribles han passat en aquest negoci, respon Cecil. Espere que no hages perdut el teu sentit de l’humor.

Groc? Llima.

Aquest torna a ser un gran any per a les dones. El quadre, com més gran, millor.

maría tomàs garcía