Quan Montaigne va conéixer un grapat d’indígenes americans que algú havia portat davant del rei de França va elogiar la salubritat dels seus costums naturals, sobretot comparades amb les dels seus congèneres catòlics i protestants, que aleshores es mataven uns a d’altres sense massa contemplacions. Però va ser sobretot Rousseau qui més va contribuir a apuntalar filosòficament la idea del bon salvatge: l’home és per naturalesa bo —afirmava— és la societat la que el fa dolent. El philosophe ginebrí donava així la volta a una altra teoria de la naturalesa humana, la de Hobbes, que un segle abans havia defensat exactament el contrari: cal un poder fort —l’Estat— perquè si no els homes, en estat de naturalesa, estarien en guerra contínua entre ells. Perquè l’home, ja se sap, és un llop per a l’home.

Fotograma de la pel·lícula

Rousseau va ser qui més va contribuir a apuntalar filosòficament la idea del bon salvatge: l’home és per naturalesa bo —afirmava— és la societat la que el fa dolent

No hi ha hagut millor encarnació del mite del bon salvatge que Tarzan, un nadó que creix entre animals salvatges que tenen cura d’ell. Molt abans que arribés la moda bio o eco, Tarzan ja exemplificava una vida perfectament natural. I enmig de la selva, a més, havia aconseguit desenvolupar una moral també natural que li permetia distingir ràpidament i intuïtivament entre el bé i el mal. Eixa moral suposadament natural contrastava, de fet, amb la moral mesquina i interessada dels homes civilitzats que descobrien tan admirable criatura situada al bell mig de la frontera entre home i animal.

Fotograma de la pel·lícula

Molt abans que arribés la moda bio o eco, Tarzan ja exemplificava una vida perfectament natural, amb una moral també natural que li permetia distingir ràpidament i intuïtivament entre el bé i el mal

Aquest serà precisament un dels tòpics de lesprimeres pel·lícules de Tarzan i especialment la que projectem en el cicle, Tarzan en Nova York. Quan el Rei de la Selva visite la metròpoli, els espectadors descobriran una altra mena de barbàrie, la civilitzada. La idea no és nova: King Kong ja explotava el recurs. I Diderot, allà pel segle XVIII, també va parlar de la barbàrie dels pobles civilitzats. Però la idea no només tenia antecedents, també tingué seqüeles: quarantacinc anys després de l’estrena de Tarzan, una pel·lícula que utilitzava els mateixos ingredients mitopoiètics —amb la idea de moral natural incoporada— assolia un èxit de taquilla inopinadament espectacular. Es deia Cocodrilo Dundee. I una part de la pel·lícula també transcorria a Nova York.