Els personatges antropomòrfics amb rostre de conill, tan representatius del treball de l'artista, reivindiquen les lluites històriques pels drets de les dones. Una figura central, que recorda a la bruixa del conte de Blancaneu, llança un encanteri contra l'espill i genera escletxes en forma de raig groc pels quals emergeixen les altres protagonistes.
Es tracta d'una metàfora entorn de la ruptura de l'anomenat "sostre de vidre", terme que en els estudis de gènere es refereix a la limitació vetlada de l'ascens laboral de les dones, condicionades per la falta de conciliació i d'igualtat d'oportunitats en molts casos. Així, dues mares amb els seus bebés en braços intenten realitzar tot classe de tasques mentre són represes per Mr. Monopoly, en al·lusió a les dinàmiques opressives del capitalisme neoliberal.
La presència de l'escriptora Virginia Woolf, considerada una de les més destacades de l'avantguardista modernisme anglosaxó del segle XX, comunica amb el present en veure's en eixa habitació pròpia que reclamava com a espai privat de llibertat femenina, tenint darrere un pòster de Madonna retractada durant el videoclip de Material Girl. Com quan Shakira va fer la cançó amb Bizarrap i va popularitzar la frase de "las mujeres ya no lloran, las mujeres facturan", subjau la intenció d'evidenciar la importància de la independència econòmica.
Després de segles d'avassallament, en el segle XXI les dones troben el seu lloc. Encara hi ha qui, com més independents siguen, més bruixes les assenyala. Però aquelles magues que probablement van ser alquimistes, avançades al seu temps, s'han alliberat. Volen sobre les seues graneres cap als confins de l'art.
El museu es presenta com un temple en aquest exercici de reflexió a través de les imatges plasmades en un lloc tan original. Amb un caràcter translluït que canvia la perspectiva sobre l'obra al llarg del dia, amb el pas del sol, les seues tonalitats morades i rosades projecten reflexos sobre la maqueta de la ciutat de València que es troba enfront del vitrall. Perquè la nostra és terra de cultura, drets i llibertats.
Marisol Salanova, crítica d'art i comissària
Bárbara Sebastián a.k.a. Barbiturikills (València, 1972). El 1995 ja era llicenciada en Belles Arts i Màster en Arts Gràfiques per la UPV. Sempre es va interessar pel format gran i les intervencions en l'espai públic, però va ser anys més tard (2010) quan es va llançar als carrers a pintar amb esprais. Després d'un parèntesi artístic en el qual va primar el treball com a dissenyadora gràfica, compartir estudi amb un grup de grafiters (la XLF) li va contagiar d'aquesta passió que és pintar al carrer. A partir d'eixe moment, la seua vida es converteix en un caos meravellós. En un primer moment pintava sempre en companyia, però a poc a poc va començar a desenvolupar projectes en solitari i va anar aprofundint en el seu univers i el seu discurs. Actualment, combina el seu treball com muralista amb la il·lustració i la pintura a l'oli. Els seus conillets tenen històries per contar. Històries alegres, àcides, divertides i un poc reivindicatives: "Revolució, amor i humor" és el seu lema.
