En el seu moment, La vaquilla fou molt criticada per la seua equidistància política. Berlanga volia contribuir, tot servint-se de l’humor, a tancar les tantes ferides que havia generat la contesa civil espanyola. Tot i que realitzada als anys huitanta, la idea de fer una pel·lícula sobre la Guerra Civil li rondejava pel cap ja des dels cinquanta. En realitat, però, es podria ben bé dir que La vaquilla diu més de la Transició política que d’aquell enfrontament caïnita que acabà desembocant en quaranta anys de dictadura franquista.

Així ho va saber vore un crític coetani, José Enrique Monterde, per a qui allò més important del film no tenia tant a veure amb la interpretació que oferia sobre «la guerra incivil» com amb la revisió que se n’estava fent en aquells moments inicials de la democràcia. La vaquilla, afirmà premonitàriament Monterde ja el 1986, «sí serà una pel·lícula pertinent per a parlar de la Espanya dels anys huitanta». Una Espanya molt diferent de l’actual, en la qual el consens era el valor polític més preuat, fins al punt que caldria preguntar-se si una pel·lícula com aquesta hauria pogut rodar-se hui dia, en un moment tan marcat per una polarització política que emfasitza les diferències ideològiques per sobre dels punts de contacte.