HUI:
Dijous 28 de Març de 2024 /
Obert de 10 a 14h i 16 a 20h
Des del 23 de novembre
Exposició temporal
El que ens manté vius és la distància
Claudia Casarino
Gratuïta

Una de les paradoxes més complicades de l'art contemporani s'origina en el seu afany d'assumir el seu propi present sense quedar atrapat per l'obvietat d'allò referit. D'una banda, l'art no pot esquivar el seu compromís (la seua vocació, el seu destí) de nomenar el drama que commou el seu temps; per una altra, no pot renunciar al seu ofici fonamental que l'espenta a encarar el seu objecte mitjançant complexos tràmits formals que impliquen desviaments, distàncies, mirades laterals i, fins i tot, silencis. Davant l'infortuni d'un món malparat per la pandèmia, no pot l'art desentendre's de l'espant, però tampoc exposar-lo directa i literalment buscant la commoció i l'impacte. No deu ni desviar la mirada ni renunciar a la seua greu tasca de mostrar el món des de la mirada subjectiva; des de la rodeig de les formes, que intervenen sempre en allò mostrat. (Que ho emmascaren parcialment per a mostrar-ho amb major intensitat).

Però l'art de hui té a més un altre desafiament: el d'inscriure les seues formes en superfícies saturades de representacions mogudes en clau de publicitat, de comunicació i d'espectacle. Com fer escoltar la veu poètica (estètica, política, ètica) en un espai global estrident i massa i·luminat? Caben dos recursos extrems: el de cridar per damunt de l'altisonant soroll global o el de baixar la veu fins al quasi silenci, o fins al silenci mateix, buscant instal·lar així un contrapunt en el curs d'una cultura plena de signes i imatges, enlluernada per reflectors; col·lapsada com a superfície d'inscripció. Claudia Casarino opta per la segona estratègia: baixa la veu, redueix la càrrega visual de les seues imatges, ocupa l'espai amb gestos mínims. Frega el silenci, calla, seguint potser un rumb marcat per Adorno quan afirma que “en el món del consens manipulat, l'art autèntic només parla callant” . Però el silenci de l'art no és mudesa, sinó pausa activa, palpitant de ressonàncies; és impuls de significacions renovades. El poètic expressa millor des de la rodeig de la falta.

Claudia enfronta la realitat brutal de la pandèmia graduant la distància davant una qüestió desmesurada. Treballa amb formes lacòniques, matisos delicats i composicions escarides. Disposa bates transparents de color blau verdós en un espai despullat, de manera tal que les llargues mànegues de les peces s'enllacen entre si com s'encreuen comunament els braços en els rituals indígenes: cerimònies propiciatòries de millors temps, danses que mouen el cos social i convoquen la seua unitat. L'art no pot provocar l'adveniment d'un temps favorable, però sí que pot invocar-lo. Les seues operacions imaginen el que podria ser donant formes al desig que així siga. L'art no endevina el futur, però deixa obert el lloc de la promesa: l'expectativa d'avenirs que, si bé podrien semblar impossibles en temps massa foscos, han de ser porfidiosament invocats mitjançant el ritu i el desig, mitjançant la forma adequada i el llance poètic. “L'impossible no és allò que mai podria succeir, sinó alguna cosa que impulsa a actuar com si fora possible”, diu Benjamí Arditi . Res garanteix el compliment d'eixe actuar, però assumir el desafiament d'imaginar el seu assoliment és l'última carta que té l'art per a mantindre disponible el lloc de l'esdeveniment: allí des d'on s'albiren, per un instant, rumbs que són invisibles perquè potser encara no existeixen.

Les formes que empra Claudia són les del ritu col·lectiu, el de la trobada solidària, el de la dansa. “La dansa” de Matisse representa un grup de cinc persones preses de la mà mogudes per la pura pulsió de vida. Segons el pintor aquesta obra aconseguia “el punt culminant d'una lluminositat aclaparadora”. L'energia vital és la mateixa en el cercle d'una cerimònia indígena i en el d'una dansa exaltada de pura llum. L'artista traça el propi cercle propiciatori, apel·la a l'eficàcia de la imatge promovent l'entrellaçament dels cossos, fent filtrar la llum mitjançant la transparència de les bates. La llum pot ser la d'una il·luminada sala hospitalària, però, també, la del lloc desitjat, la de la comunitat per vindre alliberada de l'amenaça del Covid-19, més enllà de les ombres del model depredador l'hegemonia del qual amenaça la persistència dels colors verds i blaus de l'espai globalitzat. La gamma de colors verds i blaus de les bates corresponen a les tonalitats de l'uniforme emprat per metges que busquen conjurar la pandèmia amb la força de les seues mans enllaçades; que tracten de contindre les potències adverses i restablir l'equilibri amenaçat.

En el seu esforç per connectar-se, les llargues mànegues buides s'arquegen laxament fins a crear una trama lleugera de bandes creuades, com si procuraren reposar el cos social vulnerat. Com si buscaren sostindre el cos humà absent. La gradació de tons freds també coincideix amb els d'una porció del planeta vist satèl·litalment: les parts corresponents a l'aigua i la vegetació. La zona amenaçada per l'expansió del capital deslligat.

En les seues últimes obres, Casarino treballa amb persistència el pensament pioner d'Humboldt referent a l'explotació colonitzadora dels recursos humans i ambientals. Referent a aquesta obra, ella porta a col·lació la postura del científic i humanista prussià que considera la interconnexió dels organismes vius i desafia a concebre una nova visió de la naturalesa. Claudia encara el repte imaginant el medi ambient com a paisatge animat i el globus terraqüi com a xifra d'amenaces o expectatives, com a missatge xifrat. Tots dos són representats mitjançant la gradació que uneix el verd i el blau, la gamma que, com queda dit, caracteritza mundialment l'uniforme del personal mèdic.

Els guaranís, les figures dels quals es troben sempre presents en els imaginaris i les representacions del Paraguai, anomenen hovy al color verd blavós dels boscos, de l'aigua i del cel. Hovy és el color de l'horitzó que marca una línia situada sempre davant: la llinda d'allò impossible/possible que hem de desitjar per a continuar respirant.

Ticio Escobar

Asunción, octubre, 2020

 

23/11/2020 a 28/02/2021
Afegir al calendari

Lloc

El Cub
Segueix-nos:
Subscriu-te al nostre butlletí:

Horari:
De dimarts a dissabtes:
de 10 a 14h. i de 16 a 20h.
Diumenges i festius:
de 10 a 20h.
Tarifes:
Exposició permanent:
Precisa de reserva prèvia
Informació i reserves:
Copyright©2017 MuVIM Quevedo 10 i Guillem de Castro 8 | 46001, València.  Tots els drets reservats
Site developed with Drupal