Encara que un siga una fase inicial i detonadora de l’altre, l’enamorament i l’amor posseeixen tantes diferències que bé podrien considerar-se dues coses distintes. I el nivell d’informació és determinant per a distingir ambdós estats de la ment (o de l’ànima, si es prefereixen les paraules antigues). Per a enamorar-se és necessari un alt grau de desconeixement de l’altre: la persona enamorada entreveu sense mirar, imagina sense conéixer, conjectura sense saber. Enamorar-se no és en cap cas el resultat d’un raonament conseqüent que seguisca els passos lògics que porten de les premisses inicials a una conclusió incontestable: és una pertorbació de la psique, no una facultat de la raó. L’amor és una altra cosa: arriba quan ja se sap o es creu saber tot de l’altre. Podria dir-se —i perdó pel joc de paraules— que una persona s’enamora d’una altra perquè no la coneix i després acaba volent-la malgrat conéixer-la. El grau de coneixement és, doncs, una variable especialment significativa per a saber en quin costat de la balança afectiva es troba una persona.

Per això, per a mantindre dignament en peu l’amor durant molts anys potser caldrà recuperar un cert desconeixement de l’altre, concedir-li la seua part de penombra, pagar algun peatge a la ignorància, no voler saber-ho tot. Seria un tema de tesi decidir si la sinceritat — total— beneficia o perjudica la salut emocional d’una parella, però pensar que és nociva és, almenys, una hipòtesi que mereix tindre’s en consideració. I aquesta és la idea motriu d’aquesta pel·lícula d’Álex de la Iglesia, fidel adaptació d’un original italià que s’havia estrenat un any abans. En la trama compareixen tres matrimonis en tràngols distints i un divorciat que estrena una nova relació. Durant un sopar, tots es decideixen a jugar sense cap reserva a la carta de la transparència absoluta: al cap i a la fi , són vells amics, es coneixen bé, no tenen res a amagar-se ni del que penedir-se. Això provocarà un cúmul de situacions tenses, moltes hilarants, algunes dramàtiques, altres patètiques i totes previsibles, perquè per a conéixer els altres només fa falta reconéixer les aigües tèrboles que discorren pel fons de cada un de nosaltres. Som coneguts imperfectes. I a hores d’ara ja hauríem de saber que, en segons quins assumptes, és millor contradir el lema de la Il·lustració i atrevir-se a ignorar.