Les imatges ubicades a l'espai públic existeixen des que l'home viu en societat. Abans de l'aparició de les grans pantalles electròniques, la més espectacular solució gràfica desenvolupada fins al moment van ser les gegantografies, impressions d'imatges digitals sobre lones sintètiques, acetats o polivinils. És el cas d'aquesta obra de l'artista valencià VINZ: una enorme lona de 700 m2 construïda mitjançant l'addició de nombroses imatges fotogràfiques posteriorment retocades digitalment per a compondre un gran fris corregut amb evident caràcter mural.

Les imatges mostren 64 balcons en record d'aquells 64 dies que vam passar confinats al domicili, que eixíem puntualment a les vuit de la vesprada a un exterior comú per a aplaudir, retre homenatge i donar-nos ànim mútuament. Al llindar dels balcons apareixen fotografiades 146 persones voluntàries, totes diferents i entre els 18 i 77 anys, que van posar nues per a l'artista, que va substituir els caps humans per uns altres que pertanyen als animals del seu bestiari particular —ocells, rèptils, peixos, bous, granotes, conills i felins— als quals va afegir en aquesta ocasió uns altres en perill d'extinció, com ara el linx ibèric, l'àguila reial i el llop. Perquè tots ens vam sentir així aquells dies: nus i indefensos davant el virus, com una espècie amenaçada que s'havia de protegir amb mesures dràstiques i fins aleshores inèdites.

L'obra de VINZ —aquest n'és un bon exemple— conjumina de manera conscient les eines dels anuncis comercials i el potent impacte visual de l'art urbà. Aquesta fructífera juxtaposició creativa entre pintura moderna i publicitat exterior escampada sobre les grans ciutats existeix des de principis del segle XX. Molts dels seus protagonistes van ser reconeguts pintors postimpressionistes del París finisecular. Allà on el mercat va generar la força econòmica suficient, es van produir grans sèries de vistosos cartells i es van fabricar els antecedents del mobiliari urbà i les tanques publicitàries.

D'altra banda, a les acaballes de la dècada de 1960 van començar a veure's gestos gràfics sobre qualsevol suport fix o mòbil; signatures i gargots, dibuixos traçats amb retolador o aerosol. Pràctica que va continuar primer amb els graffiti i ara amb l'street art. Es tracta d'expressions gràfiques situades al marge —i moltes vegades en contra— del mercat i els seus requeriments. Expressions que enllacen amb una tradició emotiva, un art popular arrelat en la pintura mural i poc practicat al nostre país: es pot detectar als inicis del muralisme mexicà a la ciutat de Mèxic o a Guanajuato i més tard a totes les grans ciutats de les Amèriques, a Belfast o a Jerusalem. Fins i tot Los Angeles o Chicago són ciutats amigues dels murals.

En definitiva, la pintura mural urbana —o, com en el nostre cas, les gegantografies murals— doten de caràcter el lloc quan s'integren en l'espai públic, perquè recorden la seua identitat i desperten la memòria. La d'aquells dies en què els balcons i les finestres es van convertir en espais vivencials, llocs habitats de reconeixement recíproc i intercanvi social.

Juan Canales
Universitat Politècnica de València