La brutalitat silenciosa de l’obra de Marco que protagonitza el Vitrall del MuVIM, és l’espant fotjant una imatge sense rostre.

Estàs morta -hi pensem. Derrotada, asustada, humiliada, menyspreada, avergonyida, silenciada, ferida, anul·lada, trencada, violentada, violada. Morta.
Sí, morta.

Potser tot era diferent abans del primer crit, de la primera humiliació. Abans que ell plorara com un imbècil cada volta que et feria públicament o privadament. Abans de quasi tot.
Ja no ho pots recordar, però.

Estàs morta, encara que respires.
Morta, en aquesta primavera infernal que no et permet de fer ni un mal pas. Morta, mentre escoltes esbalaïda les xifres de l’avanç de la pandèmia i vas al supermercat embolcada en la por atroç que tot ho fa malbé.

Morta, abraçada als teus fills.

Abans que el 14 de març de 2020 caiguera sobre nosaltres, tu ja eres morta: aquell t’estime pronunciat amb ràbia anunciava el pitjor. Aleshores, arribà l’abús que et va trasbalsar i la rialla humiliant disparada com un tret. Fos a negre.

Et xiuxiuejava quant t’estimava i et demanava perdó de tant com t’estimava. Tu, tremolant de por, disculpaves la seua absència de taula, a la reunió del col·legi, a la festa sorpresa i al teu llit, on era l’infern.

Ell furga la teua por i t’esclafa amb els seus silencis i el seu arravatament. Tu recites la salmòdia: mai més top-less, ni macarrons amb formatge ni sopar de xiques ni llibres a la tauleta de nit ni vesprades d’amics ni viatges de treball ni els cursos de doctorat ni el meu somriure lluïdor (provocatiu, en diu el teu assassí).
Mai més tot.

Tot llevat el que jo diga, el que jo pense, el que jo opine, el que jo aguante, el que jo considere, el que jo decidisca, el que jo accepte, el que jo et permeta […] t’estime, nena. t’estime, cari. t’estime, guapa. t’estime, carinyo. t’estime, mama. t’estime, churri. t’estime, tresor. t’estime, bombó. t’estime, xiqueta meua. t’estime, però tu no ho entens. t’estime més que a la meua vida.. tot ho faig per tu. em desllome per tu. si te’n vas, em mate. si em deixes, me muïc. si agafes la porta, no veuràs més els xiquets. si ixes, no entres. si crides, m’espantes. acosta’t més. no fuges. no saps què estàs fent. aconseguiràs que m’enfade. no et comprenc. no t’amagues. em tornes boig. és culpa teua. tot és culpa teua.
M’has arruïnat la vida. Em fas perdre el cap. Tu ho veus?, eres tu qui m’amargues, qui no m’estima. Ja n’hi ha prou. No tornaràs a vore els xiquets. Tu o ells, tria!. Que et foten! Et vaig avisar, t’ho vaig dir, t’ho vaig demanar, t’ho has guanyat, t’ho mereixes. T’ho mereixes. Tot.

Estàs confinada amb el teu maltractador: però tu ja estàs morta. 

Amparo Sampedro Alemany

L’obra vol recordar la dramàtica situació que van haver de viure les dones que la pandèmia obligà a confinar-se amb el seu maltractador.

La imatge està inspirada en una situació personal molt dolorosa que vaig experimentar fa alguns anys. Em vaig visualitzar nueta, estirada al llit en posició fetal i morta de por, encara que mai he estat víctima de la violència de gènere.

Aquesta imatge que encara mantinc al cap m’ha servit per poder expressar la por i la impotència que moltes dones han patit per haver de conviure confinades amb el seu agressor.

Més enllà de la violència física, aterradora, he volgut expressar la por, la impotència i la desesperació d’una situació claustrofòbica i la rendició: claudicar davant un problema que passava a un segon plànol per la pandèmia.

Paralitzades per la por, convivint amb la soledat més absoluta que provoca la temor, nuetes comprovant com de terrible és la seua pròpia impotència.

És la incertesa, que fa feredat: ¿Què pot haver-hi passat abans justament d’eixa imatge? ¿Què hi pot passar a partir d’eixe moment precís? ¿Què hi intuïm, què hi podem esperar?

María José Marco