El llenguatge cinematogràfic és el més nou i modern de tots els desenvolupats per nosaltres, els humans
El cinematògraf dels Lumière va ser presentat a París el 28 de desembre de 1895. Però el llenguatge pròpiament cinematogràfic va tardar encara més a desenvolupar-se. Els elements de la seua gramàtica —l'arquitectura de plans i seqüències— i sobretot de la seua sintaxi —el muntatge cinematogràfic— es van perfeccionar en les primeres dècades del segle XX, encara que en realitat no han deixat d'evolucionar durant el centenar d'anys de vida que té el mitjà. En tot cas, és clar que el llenguatge cinematogràfic —l'audiovisual— és el més nou i modern de tots els desenvolupats per nosaltres, els humans, a excepció del llenguatge informàtic.
Fotograma de «Muerte en Venecia» (Luchino Visconti, 1971)
A partir dels anys seixanta del segle passat, uns quants directors europeus van experimentar amb aqueix llenguatge per a crear una narrativa nova i personalitzada. Més que directors d'orquestra, eren més aviat compositors de simfonies audiovisuals. Hi havia italians com Rosselini, Visconti o Fellini; francesos com Truffaut o Godard; suecs com Bergman o alemanys com Herzog. Autors que a vegades actuaven coordinadament a través de moviments com la nouvelle vague francesa, el free cinema anglés o el neorealisme italià. Les seues pel·lícules van gaudir de gran èxit de públic i crítica, també en una Espanya que llavors començava a desembarassar-se de la fèrula franquista. Més que pel·lícules, eren reflexions audiovisuals de gran profunditat sobre temes socials, polítics o filosòfics.
Al cinefòrum s'anava a moltes més coses que veure pel·lícules: a socialitzar, debatre, discutir, comentar i polemitzar
La majoria de les vegades van ser vistes, no en sales de cinema convencional, sinó en cinefòrums. Al cinefòrum s'anava a moltes més coses que veure pel·lícules: s'anava a socialitzar, debatre, discutir, comentar i polemitzar sobre bon cinema però també sobre revolucions possibles, resistències íntimes i subversions domèstiques enmig d'un esperit crític que hui dia hem perdut en gran part.
Fotograma d'«Aguirre, la cólera de Dios» (Werner Herzog 1972)
Ara, el MuVIM recupera aquell clima intel·lectual i festiu dels cinefòrums projectant una selecció de les millors pel·lícules d'aquell moment d'excepcional creativitat. Pel·lícules que seran presentades, breument, per especialistes i crítics de cinema. Una oportunitat única de tornar a veure en pantalla gran joies cinematogràfiques que eren molt més que simples pel·lícules.
Versions originals
subtitulades al castellà
Sala d'Actes del MuVIM | 19h
Entrada gratuïta
Dijous 2 de maig | 19 h
La caza (Carlos Saura, 1966)
Presentada per Juan Rodríguez Teruel
Dijous 9 de maig | 19 h
La muerte en Venecia (Luchino Visconti, 1971)
Presentada per Joan Carles Martí
Dijous 16 de maig | 19 h
Amarcord (Federico Fellini, 1973)
Presentada per Ramón Alfonso y Marc Borràs
Dijous 23 de maig | 19 h
La soledad del corredor de fondo (Tony Richardson, 1962)
Presentada per Joaquín Vallet Rodrigo
Dijous 30 de maig | 19 h
Besos robados (François Truffaut, 1968)
Presentada per Ramón Alfonso
Dimecres 5 de juny | 19 h
El séptimo sello (Ingmar Bergman, 1957)
Presentada per Ramón Alfonso y Marc Borràs
Dijous 13 de juny | 19 h
Aguirre, la cólera de Dios (Werner Herzog, 1972)
Presentada per Carlos Losilla