«Me han pedido que escriba sobre el motivo que me trajo a prisión y he dedicido hacerlo para que quien lea esto tome conciencia de lo fácil que puede ser», escriu Isidro en un quadern que ara s’exposa a la Sala Alta del MuVIM. «Soy un tipo normal», assegura, «con su trabajo, su familia, su hipoteca, sus aficiones y sus amigos. Nunca he tenido ningún problema con la ley; es más, siempre la he respetado, pero una noche mi vida entera cambió», afirma abans d’endinsar-se en els detalls d’una història que mescla conducció i alcohol.

Crear per a redimir-se

L’artista valenciana Cari Roig va començar a treballar, fa uns quants anys, amb interns del Centre Penitenciari de Picassent, «coordinant tasques creatives amb la finalitat d’expressar sentiments i viatjar cap a l’interior de cadascú, expressant, pintant les seues caigudes», afirma. Cari Roig, comissària de l’exposició, està molt satisfeta amb l’experiència, sobretot perquè gràcies als seu taller «els presos se senten valorats i pensen que crear és caminar cap a la seua redempció».

Ara, una significativa selecció de treballs gràfics i textos escrits pel grup d’interns que participaren en el taller de Cari Roig es por contemplar en l’exposició Contraexvots. Relats de vida en els marges, ubicada en la Sala Alta del MuVIM. Es tracta d’un conjunt heterogeni de dibuixos fets amb aquarel·les, llapis o retoladors —la majoria de les vegades acompanyats de text escrit— en els quals els presoners expressen els seus sentiments més íntims, però també les seues queixes. Hi ha molts que aprofiten per contar la seua atziaga experiència amb les drogues («Adormidera, mi pasión y mi perdición», diu Punki), molts altres lamenten la pèrdua de la llibertat («Cárcel de Picassent, cementerio de hombres vivos donde se pagan las deudas y se pierden los amigos», afirma un altre), però en tots ells hi ha la constant d’un dolor profund i molt vívid. Com assegura, amb paraules dibuixades, un altre intern de manera breu i expeditiva: «no desearía a nadie lo que estoy sufriendo yo».

Contra la deshumanització

La capacitat d’expressar-nos artísticament és un dels factors de singularització de l’espècie humana, «una d’eixes coses que ens fa humans», afirma Rafael Company, director del MuVIM. «Però hi ha una altra característica també exclusivament humana: que som els únics éssers vius capaços de no reconéixer els nostres congèneres, és a dir els únics éssers capaços de deshumanitzar els altres». Per a Company aquesta és una pràctica continuada en el temps i, lamentablement, encara vigent. «No és exclusiva de la fàbrica d’idees nacionalsocialista, la que va arribar a considerar alguns membres de l’espècie com a untermenschen, com a infrahumans», continua dient el director del museu. Sense anar més lluny, el col·lectiu de persones privades de llibertat per causa judicial és «un dels més ferms candidats a patir eixa deshumanització», assegura, i per això aquesta mostra d’art a la presó és per a ell tot un al·legat contra la intolerància. Perquè l’art, conclou Rafael Company, «pot ser un instrument immillorable per a la redempció».

Il·lustració i reinserció social

Per a Company, un museu dedicat al moviment il·lustrat és el millor espai per a acollir una exposició d’aquestes característiques: «només cal recordar Cesare Beccaria», diu. Beccaria fou un il·lustrat italià que es va oposar a la pena de mort «i va defendre la idea que les condemnes havien de ser proporcionals al delicte i tindre una finalitat eminentment rehabilitadora». El 1764 publicà Dels delictes i de les penes, «una obra que va tindre una gran repercussió internacional a l’Europa il·lustrada i va contribuir a canviar la manera de concebre la finalitat de les condemnes i de les presons», assegura el director del museu.

«Els il·lustrats posaven l’èmfasi en l’educació», continua dient Company. «L’entenien com a l’única manera de millorar les condicions de vida dels éssers humans i evitar que les capes més pobres de la població es criminalitzaren». I, curiosament, una reflexió semblant fa Manuel, un dels reclusos que participaren en el taller de Cari Roig, l’obra del qual també es pot vore ara a l’exposició: «la libertad comporta responsabilidad» —diu en un full on combina paraules i dibuixos—, «por eso la mayor parte de los hombres la temen tanto. Pero digo yo que solo con la educación el hombre puede llegar a ser hombre». I conclou de manera categòrica que «el hombre no es más que aquello que la educación hace de él».