Enguany tens davant dels teus ulls, al vitrall del vestíbul, l’obra Anònimes de Paula Santiago. Pintora, doctora en Belles Arts i professora de la Universitat Politècnica de València.

Darrere d’eixos traços senzills i enèrgics s’amaga l’art que reflexiona i denuncia. La proposta artística de Paula posa l’accent en totes les dones que són objecte de violència i que, en canvi, no denuncien; dones, per tant, que ni sumen ni compten en les estadístiques. Com l’artista diu: “Els noms de dones que coneixem corresponen, malauradament, a les que han mort o han resultat ferides, però mai sabrem els milers i milers de noms de les què viuen la seua situació en silenci”.

Ella vol anar més allà de la punta perceptible de l’iceberg de la violència masclista. Ella pretén donar visibilitat a la misteriosa base, a la part que no es veu, a eixe 90% que està submergit. I eixa lluita la recrea plàsticament i amb els seus propis codis. S’hi aferra a la llibertat expressiva per executar les formes i pinta sobre el fràgil paper figures femenines amb una visió no realista.

Sobre eixe ciment, Paula Santiago ha articulat Anònimes, un treball que t’enganxa la mirada i fa que els teus sentits responguen.

I t’omplis de dolor i de vergonya mentre la sang et bull, i de la teua boca ix el crit: “No estàs sola!”. A les dones que dibuixa els assigna històries vitals d’una duresa extrema, però en cada pinzellada intenta inocular-les autoestima apel·lant sempre al seu subconscient per empentar-les a fer el primer pas. Els lleva les màscares perquè isquen de la clandestinitat, perquè tornen a ser subjectes actius de la seua existència, perquè s’escolten els seus crits.

I ens enfronta a siluetes de dones que ens miren, dones sense entorn, dones que van apagant-se, dones amb boques cosides, dones soles, dones que somien ser altres dones, dones amb cuirasses de punxes, dones amb cabells d’espines... dones que necessiten d’un nosaltres comú, dones que necessiten que millorem la resposta que com a societat els oferim.

Paula Santiago busca que la foscor no s’engolisca les silencioses, les que pateixen a soles, les que forcen el somriure perquè semble que no passa res. No totes les víctimes tenen marques visibles del maltractament. Si mirem les estadístiques, vora la meitat de les agredides no denuncien perquè consideren que el seu cas no és suficientment greu. Quan parles amb els professionals que atenen dones en situació de violència, et diuen que les frenen la por i el deshonor, la dependència emocional i econòmica, la falta de confiança en la justícia i el temor que els seus fills ho passen malament. Els episodis de violència entre les adolescents i joves s’han disparat, i el degoteig constant de víctimes, de dones i filles i fills assassinats per la violència masclista no és deté. Les xifres són colpidores.

L’autora, amb Anònimes, vol generar debat i crear un discurs crític i estendre’ls per tots els àmbits. Amb cada rostre que pinta reivindica que la lluita contra la violència de gènere ha de ser una prioritat política i social, i que totes i tots som determinants en la batalla.

Aquesta xacra no té nacionalitat, ni edat ni classe social, i no sorgeix del no-res sinó que és fruit d’un model sociocultural ple d’estereotips i fonamentat en les desigualtats; un model que aconsegueix que un gènere se senta superior a un altre. La violència que destrossa vides navega per un sistema patriarcal que campa pertot arreu, i el combat ha de començar a casa i a l’escola. La coeducació és la millor manera de fer prevenció, i als bons propòsits cal sempre que hi afegim mitjans.

La situació d’emergència que vivim necessita moltes portes violeta i recursos per a aplicar les reformes legislatives. Queda molta faena a fer... i Paula Santiago ens recorda, amb la fantasia de les seues pinzellades, que totes tenim motius.
 

Por Iolanda Ibarra