En els seus projectes mostra sempre la passió per la investigació, una capacitat titànica de treball i un poder creatiu colpidor, com podem veure en la seua obra «Involució».

El seu expressionisme esguita tot tipus d’emocions qualificades de pertorbadores

És capaç de dotar cada ésser humà esculpit de múltiples formes i trets psicològics, cosa sense dubte fruit de profundes reflexions a partir d’individus socials.

Potser la seua obra ens recorda alguns dels grans mestres de l’escultura del passat, però no és comparable perquè ella es nodreix de la identitat pròpia i inconfusible de l’expressionisme figuratiu contemporani. Així, el públic se situa davant d’un treball evolutiu de corpus únic, obrint exploracions narratives de la societat actual. Les seues escultures ens arrimen a la “massa uniforme” en la què la humanitat es defineix a través dels mass media.  Hi ha un buit interior que inunda la societat sencera i és de vital importància reconèixer-lo com propi per tal de poder començar a evolucionar com a éssers humans.  Vivim a capitals on se’ns pot reconèixer a través del nostre rostre, del nostre iris, de les nostres empremtes... Ens reconeixem, però, a nosaltres mateix? Som capaços de reconèixer els nostres congèneres? La profunditat del Jo brolla en format expressionista dins d’un relat que vol denunciar eixa falta d’empatia, eixa soledat plena de coses que finalment deixa l’ésser humà  indefens davant el desastre i els interessos econòmics.

En aquesta exposició, una volta més, María Gómez combina les tècniques del passat i els materials d’ara. Des del més profund coneixement anatòmic –ella no fa servir motlles o mitjans tecnològics actuals ni tampoc recursos estilístics de fàcil factura- és capaç de figurar en 3D el temperament humà. Les seues escultures eleven la matèria inert  amb la qual són realitzades a la categoria de “matèria viva”. 

El seu modelatge format en “l’aire”, amb volums estudiats des d’una elaboració imaginària, juntament amb el talent del coneixement anatòmic i al domini de mescles amb diferents tècniques artístiques, produeixen una nova fórmula matèrica

Aquesta magistral combinació fa possible que puguen endevinar-se sota la pell de les escultures que s’exhibeixen músculs i tendons com si foren homes que volen renéixer al món. Tots conformen, sense excepció, un relat expositiu d’un mateix individu que, com una crisàlide, neix, es desenvolupa i es transforma lliurement en allò que decideix de ser: un ésser social capaç d’estimar-se i d’estimar.

Aquesta obra és un espill de realitats. Un pont que l’artista estableix amb el públic que rep les escultures amb la intenció de dialogar, d’apel·lar a l’estat intern i a l’empatia. La felicitat és indispensable per poder donar sentit a la nostra vida. El còctel que cal perquè hi aparega són el benestar, l’alegria i la reflexió. Sense consciència no n’hi ha emoció o sentiment que produïsca  l’estat de felicitat. 

Adaptació del text original d’Ana Mafé García, Doctora en Història de l’Art